Hi ha una línia molt fina més blau cel

de claror trencada
buidada, aproximada.

I qui mira
i qui explora
i qui alça els ulls enlaire
buscant llum?

I d’on surten els blaus
que toco amb la retina cega de mirar
amb la pell morta que es crema
de la durícia a sota de la parpella?

Em perdo en la superfície
esbravada d’intangible
sense brúixola i sense nord.

M’agradaria fragmentar petit
per acostar els dits
i acariciar l’aire.

I la seqüència repeteix banal
relativa, insignificant.
Em
i et trenca
quan fa autònoma i desconeguda
la impossibilitat.

Perquè encara et penso massa,
et penso
et penso voler més.

I que és molt fina
la línia entre la pell de fora
i la pell de dins,
que un buit xuclat envolta
la llum modelada amb les mans.

M’agradaria fragmentar petit
i unir direccions que semblen
inconnexes, més fortes.
M’agradaria fragmentar petit
i unir aparents
volàtils, més ferms.

M’agradaria fragmentar petit
i fondre impossibilitats desconegudes
enlaire.