Els nostres llops passegen la muntanya al seu llom, en manada i els dèbils a davant, moriran primer. Troben camins dins meu on regna la bardissa, i s’amainen la calor a l’ombra d’arbres centenaris, olorant el presagi de la mort d’un cos. Els nostres llops troben carn fresca en els cossos verds, llepen sang que brolla de la mossegada que travessa venes. Els nostres llops es netegen les potes amb la mateixa boca que es foragiten les puces. Els nostres llops viuen massa a la vora meva, i sento la seva calor, el seu pèl suau, el seu baf quan el cel clareja i sé que no dormiré més. Els nostres llops viuen al meu llit de pèl d’hivern i humitat, i s’arrauleixen entre les meves cames calentes, s’aferren a mi com si fos un bressol, i em miren mentre agafen el son. Els nostres llops m’abracen de nit, i em pentinen amb les dents, em mosseguen el coll i m’espanten, em llepen i m’esgarrapen la galta que no dorm al jaç. S’acosten a mi amb el mal a dins els ulls, se’m mengen la carn i la pell, com una daina o una ovella perduda encara amb el cos calent.

Els nostres llops s’enfonsen en les meves entranyes febrils. S’acosten a mi, udolen i fugen. Els nostres llops no em fan girar camí. Els nostres llops m’esgarrapen els ulls i la medul·la, voraços, ballen en rotllana mentre m’agenollo de dolor. Els nostres llops em ressegueixen els límits de la meva pell humana, escrita amb ferides mal curades. Fan això, els nostres llops. Llepen aquesta ferida fins que la carn fresca els acarona la llengua i el gust de ferro, calents, els fa tremolar les cames de desig. Faig això; i agenollada, em fonc en aquest ball tenebrós on la sang i el dolor s’atansen l’esquena i em balancegen. Em deixo llepar i esgarrapar més la pell, dins de la manta verda de nit profunda. Fem això, ens volem el suc tant negre i el joc enfadós enraona sol.
Els nostres llops viuen amagats de tu, lloant un so que no sentirem mai. La teva veu obre en ells la bèstia profunda. La meva veu els amanseix i els aplega, els fa voler-te lluny. S’arraconen en un bocí de llit, a l’espera de la pena i el dia buit vermell. Els nostres llops obren a la bondat del tu. Els nostres llops fan de la por, una virtut, i mosseguen els budells i fetge. Pessiguen el coll, la nuca, l’orella. Mosseguen el que pessiguen. Llepen la sang i la saliva regalima.

Els nostres llops no et volen amb mi, m’estiren a les tenebres del bosc humit, i els bolets s’aparten quan ens persegueixes.

Els nostres llops venen a la nit aquesta nit, i em mosseguen l’esquena, el desig i la sang. Esgarrapen el meu cos i el vent els acaricia, l’alè els fa humits. I el sol canvia de color el vermell pel rosat, el negre dels coàguls. La por i l’alegria es troben quan em venen a veure. Arrissen els meus cabells, s’enduen el gris, el verd i el blau profund, deixen daurats i liles clars a per tot arreu on trepitgen. La nit els fa grans, i el sol els foragita.

Els nostres llops quan venen s’asseuen a l’entrada de la meva cabana, esperant que els obri les cortines, i desfilen entre la taula, la cadira, fins a trobar on el llençol em descobreix el peu sec i pansit, i m’esgarrapen; voldran seu.

Els nostres llops em fan pena quan no volen entrar. Tinc ganes de veure’ls i ells no apareixen, no contesten, no hi són. Els nostres llops temen el compromís, l’afecte i el record, s’allunyen de tu i de mi, i vaguen per la serra i pels boscos, i per la llera, i travessen el riu d’un salt, sense rumb, olorant i mossegant la molsa freda cara nord. S’ofeguen en un dia tediós, tossen baf calent, vapor i alè junt, sense sang meva. Els nostres llops roseguen pells d’animals morts, i viuen ensinistrats per la salvatgia de la supervivència. S’aferren a la vida i a la pena com jo quan els espero i no arriben. Els nostres llops no tenen passat, no tenen cura ni memòria, senten i s’enduen per davant el que els hi plau. No udolen per dir, sinó per mostrar-se en un lloc, per deixar-se sentir, lluny de tu i de mi. S’agafen les potes i les porten amunt, el dia del solstici treuen el pèl daurat, la crinera dels cavalls se’ls enrosca al ventre, i els seus jocs són voraços de tendresa. L’apatia del cavall mort endolceix la tragèdia.

Els nostres llops viuen a prop, en una cova humida, en un solc de la pell humana que es fa entre el teu pes i la meva carn. Els nostres llops tenen gana de mi, m’agafen a la nit, m’abracen i em duen a prop seu. S’agafen fort a les mans, els uns als altres, mentre a mi em deixen enmig de la rotllana, fent-me ballar despullada.

El taló dret blau, un cos de blaus. Un bany de cel de sal de sol de tu. Tu i els nostres llops. Els llops cavalquen un cavall d’ombres de faig. Dins teu n’hi viu un, de llop brut i capritxós. Beu el teu desig i et fa pudor l’alè. Olor de la pell cremada, el punyent dolor de la pell esgarrapada. El tros de pell que els nostres llops tenen entre les seves urpes i dents. La sang em regalima cuixa avall, genoll avall, turmell avall. I fa un doll com el cabal del riu. L’altre peu la trepitja fulles humides i pedres de molsa en avançar.
Els nostres llops t’espien quan dorms i et besen els cabells. T’estiren els mugrons i et salten a sobre sense que te n’adonis. Els nostres llops t’eclipsen i et fan patir. Els nostres llops bavegen en el teu cos, en el teu front. Els nostres llops se t’asseuen a la falda. I qui són els nostres llops, em preguntes cada dia. Qui som, sinó els nostres llops.

Un cel tant clar i els ulls cremen. Els dits fan trenes amb el vent entre els arbres i els mugrons esbossen la forma imaginària dins la roba. Qui sou, els nostres llops? Quin cos teniu? Com us formeu? Un i molts llops, un i tants llops que heu volgut ser i no sou més que el meu cos malalt i deixat, i sec, encara que la mullena de la llera em fa tremolar.
Qui m’ha deixat aquí? Et dibuixaria cors en forma de cors i arbres en forma d’arbre si en sabés. No tinc dits vius. Com tinc endins, els meus budells i els meus pulmons, que no sé què tinc o què em falta.

Els nostres llops s’ofeguen. Els nostres llops et busquen a darrere el boix amb un incendi als ulls. Els nostres llops s’escolten i et venen a recollir les despulles de l’esperit brusc. Es mengen aquesta pell que li sobra al meu cos com qui menja trossos d’escorça o fulles humides. Els nostres llops t’esgarrapen l’esquena amb les potes enceses, i a mi em volen fora d’aquí on som. El meu cos ha dit prou, i em diuen que m’acabo, m’apago, me’n vaig.. Els nostres llops em persegueixen a sota l’aigua, i em troben adormida al mateix lloc de sempre. Els nostres llops fan que encara tingui ganes de treure el cap entre les fulles, encara veig la llum.

En les deixalles d’aquella cabanya, del paper podrit i humit. No vaig gosar obrir-les més del que em permetia el plec dèbil de la fibra. Vaig sortir, i vaig deixar enrere l’olor d’ombra, el paper humit, els vidres liquènics. Era un migdia clar, i necessitava explicar a qui fos que els llops vivien en algú més que en mi.